EL CAMÍ DE SANT JAUME PORTUGUÉS A GALICIA
Sempre és bonic conèixer altres terres, paisatges, cultures, …, i més si a sobre ho fas trepitjant-les pas a pas. És per això que ens animem uns quants dels que acostumem a caminar junts, a conèixer a peu un tros de terres gallegues; el camí que sortint de Tui – frontera de Portugal – ens portarà fins a Santiago de Compostela, per la ruta dels peregrins.
Ens falta un cotxe de suport i tenim la persona adequada per portar-l’ho, tant mateix tindrem un segon cotxe per encabir-hi els equipatges i poder tenir seients suficients pels onze que marxem.
Ja que no comptem amb masses dies, marxem amb avió, fins a Santiago. Les prediccions del temps no són gens bones; temporal de l’Atlàntic per tres o quatre dies, això vol dir molta pluja i forts vents. De fet no en fem gaire cas, cal viure el dia a dia, demà ja ho veurem.
El dia de marxar, de bon matí, aprofitem el transport públic, això sí, per fer-ho ens cal matinar i necessitem encara més estona, però no deixa de ser pràctic. Tren, bus i ja sóm a l’aeroport. Gent capficada per trobar la finestreta per facturar i recollir bitllet, gent atrafegada amb les maletes i gent relaxada que ja l’ha deixada o que és molt feta a viatjar, gent esmorzant com nosaltres, gent que es salta el torn de la fila i s’esmuny al davant de la cua, gent que passa de tot, gent i gent als lavabos – que resten tancats per neteja -, gent que compra a les botigues sense impostos, gent que passa els controls, que treuen fins i tot l’enteniment per passar-los, sabates que piten, cinturons que sobren, braçalets que s’amaguen, monedes, encenedors, maletes escanejades, ampolles d’aigua que es beuen a l’últim moment i d’altres que es llencen al control, estisoretes de necesser, o el petit ganivet de record que vas comprar ja fa anys, que de tants entrebancs t’ha tret, i que restava oblidat al cul de la motxilla, ara li tens de dir adéu en mans d’un guàrdia, que no te’l guardarà per quan tornis, sinó que el tirarà de qualsevol manera a la caixa i passarà a engreixar les estadístiques, algú que intenta veure les calces de la companya que va amb faldilles reflectir-se en el terra lluent del edifici, ...
Per fi tots a dalt l’avió, uns amb més sort per tenir el lloc escollit, d’altres a la cua separats, o lluny d’aquella finestra que els permeti veure l’exterior. No cal capficar-s’hi, al cap i a la fi arribarem junts. Cares tranquil·les i d’altres tenses, uns parlen, d’altres llegeixen, altres fan mots encreuats mentre, alguns fan conya, algú dorm somiant en núvols de coto fluix, mentre d’altres senten una suor freda per por a volar. Que més dóna, és diumenge i les preocupacions i les pors queden a terra, qui més qui menys dona la sensació d’anar ha passar-ho bé.
Sortim amb sol i puntuals –sempre és d’agrair -, la carretera aérea té forces sots, sobre tot en arribar a Santiago, on el temps és com ja ens havien pronosticat. Aterratge suau i aplaudiments, - no ho acabo d’entendre mai, aplaudim el perruquer quan ens fa un encertat tallat de cabells ?, o al cambrer quan arriba a la taula sense que li hagi caigut la safata ? –.
Presses per sortir. Quines ganes tenim tothom de ser els primers, si tots arribarem a buscar les maletes alhora. La meva surt ?, si, no, encara no hi és, potser s’ha perdut?, no, en allà la veig, la controlo, - no sigui cas que s’ha l’emporti un altre -, això del descontrol de les maletes és una altra de les coses que em costen d’entendre, no hi ha un codi de barres enganxat al bitllet i un altre a la maleta, com és que no es fa servir un lector en un control ?.
Presses i més presses. Uns ha buscar taxi, d’altres a recollir els cotxes llogats, els fumadors encendre el cigarret – ja fa hores que tenen el mono -. Uns contents en veure els que els vénen a rebre, - familiars, amics -, i d’altres sols, cercant desorientats el lloc on anar.
Plou i molt.
Fa vent i molt.
No tot és fàcil i qui més qui menys es mulla, sobretot qui busca el cotxe llogat que no coneix.
Nosaltres tots per fi dalt dels vehicles, amb equipatges i ruta cap a Tui. Ep!, que és tard i ens falta dinar. Parada al primer bar-restaurant de carretera, - a sort -. Cal sempre preguntar aquestes tardanes hores, si et volen encara. Si, com a resposta i amb bona cara, - no sempre és així, oi, Josep ? -.
Ens topem per primera vegada amb la cuina gallega; unes gambes de primer, en abundància, petitetes, però amb un gust, que no sabem si és per la planxa, per la frescor de les mateixes o per què la gana i fa forat, el cas és que estan boníssimes. De segon, xai al forn, bo, es desfà. No podem amb tot, si ha menjar per uns quants més!. I, pa, per mantenir un exèrcit de gallines. Unes postres abundoses i a capejar el temporal.
Costa arribar a Tui. Carreteres desconegudes, que fan que prenguis altres camins, ho que passis per pobles que no toca. Equivocacions i manca de visibilitat pel temporal. Arbres caiguts a l’autovia, senyals de trànsit per terra, contenidors abocats i hores amb una certa incertesa de si arribarem bé. Perícia dels conductors i tots els ulls ben oberts. Precaució, sort i Sant Cristòfor al costat. Arribada bé. Nervis, neguit per veure com anirà demà la primera etapa de la ruta; el temps, el cansament, la companyonia, tot.
Ja quasi no sopem, s’ha fet tard i a més encara tenim el dinar al pap, si bé és cert que cap al tard fem una mica de trampeta i ens cruspim un petit entrepà, mentre constatem l’afició d’aquesta gent pel Madrid i el poc afecte que li tenen al Celta i al Deport, tot hi ser els equips d’aquí.
Segueix plovent i el vent bufa de debò. Demà caldrà començar amb capelina?. Si segueix així, serà fins i tot una imprudència fer l’etapa programada, tot i que algun agosarat hem vist fent camí avui.
Primera etapa. Tui – Porriño
El dia s’està llevant de moment sense pluja, tot i que a la nit no ha parat. Els núvols que hi ha, fan figures juganeres que ens recorden, la silueta del nostre Montserrat.
Poc a poc es fa de dia, es nota l’hora de diferència amb la nostra terra. Un cafè amb llet, ens posa una mica a to. Les motxilles estan ansioses per començar la caminada. Deixarem Tui endarrere per acabar a Porriño, uns disset quilòmetres ens esperen.
Tots cofois, néts i planxats, esperem a les escales de l’ajuntament,- junt amb forces d’altres amb la mateixa pinta -, per segellar el començament del Caminoc. És massa d’hora i tot la resta tancat, aprofitem el temps tot fent les primeres fotos a la façana de la Catedral.
Tui sempre ha estat lligada a les rutes jacobees, és una ciutat de caire medieval, amb carrerons estrets, on es fa amè caminar i sentir el pes de l’historia.
Veien que passa l’estona i encara falta per segellar, decidim seguir les primeres fletxes grogues i les primeres rajoles amb la petxina típica del peregrí, i deixar el timbre per més endavant.
Els carrerons ens van traient de la ciutat, tot passant pel davant de convents; el de les clarisses, el de Sant Domingo. Quants com nosaltres deuen haver vist passar aquestes pedres?
Ja s’ha fet de dia quan sobrepassem les darreres cases. Alguna que altra gota comença a caure, ara dues, ara multitud. Cal parar i posar-se la capelina si no volem quedar xops sols començar. Alguna veïna, amb la cara encara de son, treu el cap per la finestra, d’altres més despertes surten al carrer a xafardejar, “buen camiño”, ens desitgen. Passem poc després pel primer cruceiro que ens trobem de camí, el de Sant Bartolomé, no podem resistir la temptació de fer-nos, disfressats com anem una foto. El deixem enrere per passar al costat d’uns petits safareig, molts en trobarem al llarg del camí, de totes mides i formes; alts, baixos, amb moltes o poques piques, però tots amb la seva identitat, això sí, buits sembla d’utilitat, no pas d’abundància d’aigua, en què es mostren imponents. Algú dirà més endavant, que constaten la vida d’altres temps, que fan bonic i cal conservar-los, però que ells en allà i les màquines de rentar a casa.
Poc a poc i amb pas moll, entrem a camp obert. Uns castanyers ens apropen al Ponte da Veiga, un vam de tres arcs d’origen medieval, que es mostra majestuós sobre el riu Louro. Les castanyes ens segueixen pel camí, quin goig fa poder – quant et ve de gust -, agafar-ne una per menjar; tendra, fresca, gran. Que bé que es pela i que bona que és, quin gust retrobat.
Va afluixant la pluja i aviat ens anem traient les capelines. Passem per una roureda i així fem cap a la carretera, ben asfaltada i amb un vial especial de color vermell pels que caminem. No si val a badar, ja que de sobte cal desviar-se a la dreta per entrar en un bosc d’eucaliptus. Algú segueix recta, no si val a mirar a terra i perdre els oremus xerrant, sort que sempre hi ha alguna gallega per preguntar, on som?
La frescor de la terra molla, l’aroma dels eucaliptus, amb donen un retorn de l’ olfacte que ja quasi no recordava.
L’aigua d’ahir va fer aflorar algun aiguamoll, que ens costa travessar tot i el Ponte das Febres, lloc on va posar-se el 1.251, malalt de febres Sant Telmo. No crec que ens passi a nosaltres, però si que podem quedar amb el peus xops si no tenim cura, sort que estem frescos i encara saltem amb forces. El lloc és del millor paisatgísticament del dia, la pluja d’ahir o ha acabat d’embellir; fulles al terra, aigua arreu, tires i tires d’escorça d’eucaliptus que alfombren el camí, verds, ocres, torrats,..., i el sol que comença esmunyir-se entremig de les branques dels arbres. Quanta natura i que difícil seria passar tanta bellesa a un quadre, faltaria sempre; l’olor, la frescor de la temperatura, l’escalfor del sol, el moll de la terra, la pau que s’hi respira,...
Al cap de mitja hora d’haver reprès la marxa, poc a poc, en mig dels arbres, comencem a trobar les primeres cases del poblet de Magdalena. Ja fa una bona estona que caminem, fem uns trossets de carretera, passem per davant d’un calvari amb cinc cruceiros, el de Magdalena. Força gent fa el camí com nosaltres. Els budells ronquen, alguns comencem a veure negra això d’esmorzar, quant de sobte i quasi sense esperar-ho, ens trobem a dalt una muntanyeta, un refugi amb servei de bar. Afamats, ens hi aturem a l’ombra d’uns coberts – el sol ha sortit – amb taules de fusta. Unes cerveses i un entrepà amb truita, ens refan, i que bé que es posa, falta ens farà per encarar els set quilòmetres llargs que ens resten, entre els del polígon industrial, les afores i carrers de Porriño, fins arribar a l’hotel, fi d’etapa. La famosa recta d’uns tres quilòmetres del polígon, ens fa adonar que tot i que en aquí també tenen atur, les indústries es veuen totes en ple funcionament. No es veu gaire immigració, però si molta activitat, furgonetes, camions, xemeneies envoltades de fum, cotxes amunt i avall, ni un sol rètol que es lloga o es ven, ni portes tancades. Travessar de punta a punta aquest espai a l’estiu amb la calor d’agost, per exemple, dèu ser terrible, no hi ha ni una sola ombra, - com la que tenim ara nosaltres amb els núvols que ja han tornat a sortir - això sí, per fer-ho més lleuger sempre et pots entretenir comptant els vehicles de l’ aparcament de la fàbrica de cotxes.
Un cop arribats a Porriño,- ciutat gran i moderna, amb una poderosa indústria del marbre i el granit, gràcies a la cantera propera de la serra de O Galiñeiro, ens costa trobar l’hotel ja que es desvia del Camino, però aquí la gent són molt amables i sols cal que preguntis a qualsevol, que et dóna raó del què busques.
Com s’agraeix una bona dutxa després d’una bona caminada. Per dinar encara falta, ja que decidim fer-ho a Valença do Minho a Portugal, - en cotxes, clar -. Val la pena l’espera,- ja que a part de la bonica ciutat emmurallada que visitem després de dinar – els grans tacos de bacallà estan de mort, ja siguin a la brasa, amb remenat d’ou i pernil, ja sigui amb un llit de ceba i pa ratllat gratinat a sobre, o qualsevol de les maneres que tenen de fer-ho.
Ja per sopar altra volta a Porriño a prop de l’hotel. Un sopar lleuger per uns i uns senyors entrecots pels altres, els més menjadors, molt menjar, bo i a bon preu.
Ha dormir d’hora després de planificar l’endemà, cal descansar per matinar.
Segona etapa. Porriño – Redondela
A quarts de vuit ja estem a punt per anar a fer un cafè amb llet i comprar entrepans, ei!, amb pa amb tomàquet.
Sortim de Porriño fent-se de dia. Plovisqueja. El camí ens porta ara sí, ara també, per forces trams de carretera alternant amb trams de camí anímicament pocs satisfactoris, amb l’accepció del Pazo de Mos, o el Cruceiro de los Cabaleiros. L’oratge fresc arrossega la flaire d’algun que altre bosquet d’eucaliptus i falgueres, tot i que la deixadesa d’alguns i la manca de neteja d’altres, fa una mica de basarda, i ho fa visualment lleig; sabates abandonades, papers, llaunes buides, plàstics,..., pot semblar un recorregut per la diversitat de deixalles que sóm capaços d’escampar els humans. Penós.
La boira pixanera ens acompanya a estones, el cel tapat convida a caminar, aquest trams d’asfalt a l’estiu deuen ser feixucs de passar.
Arribada a Redondela després d’uns setze quilòmetres, sense massa pena ni glòria, a part de les rialles i avinença entre nosaltres. Després dinar, menjar per nou, d’on en mengem onze i encara en sobra.
Aprofitem la tarda per fer un tomb relaxat per la ciutat. Sopem poc i a dormir.
Tercera etapa. Redondela – Pontevedra
Ja sóm dimecres, els dies passen volant, això dèu voler dir que ens ho estem passant bé i vivim el moment.
Divisem les primeres rajoles amb vieira que ens porten sota la pluja a la sortida de la ciutat. Per un camí veïnal, poc a poc ens atansem a l’Església de Santa Maria de Viso, per després anar pujant per uns indrets molt bonics, rodejats d’eucaliptus, pins i roures, fins el cim del primer collet del dia. La baixada és esplèndida, amb unes reconfortants vistes a la ría de Vigo, en aquestes hores de postal, amb una mica de boira i quasi sense aigua, - ho havia de dir – sí veniu, no us ho podeu perdre. Sort que ara no ens toca com abans, buscar servei de barques per creuar-la. Pura naturalesa gallega. Ens deiletem amb la vista i fem forces fotos, cal gravar les imatges tant a la càmera com en l’ordinador del nostre cap, les olors i sensacions també cal que ens quedin arxivades, per recordar-les sempre.
Sense adonar-nos, ens tornem a topar amb la carretera, per afrontar un perillós encreuament. Un cop superat junt amb un tram de voral, també força perillós, arribem a Arcade. Tot i que ens hem de desplaçar uns 60 mts. del camí, no ens sap gens de greu, ja que mengem unes empanadilles gallegues per llepar-se’n els dits, també un entrepà de pernil sucat amb tomàquet, tot veient uns bellugadissos escamarlans i una càmera frigorífica farcida de peix i marisc, ja ens hi quedaríem a dinar de bona gana, però, què carai, no pot ser, després de l’entaulada ens toca seguir per fer el bon tram que ens queda.
Tot paint l’esmorzar, el camí es fa amè, passant per racons amb façanes endreçades amb motius jacobeus, fins arribar al Ponte Sampaio, un dels més famosos i bonics del Camí Portugués. Passem per racons i prats a l’entorn del riu Ulló, pel Ponte Nova. De cop ens trobem, grans lloses al terra del camí, que fan evident l’antiguitat de la via, sobre tot en els solcs deixats per les rodes dels carros que durant segles devien pujar camí amunt, flanquejats per marges de pedra que devien aprofitar de la cantera propera. La pujada no té grans dificultats i menys amb el temps tan agradable que fa; plovisqueja a estonetes i està el lluent amagat, a més el bosc de l’entorn ajuda visualment. Al final es surt a la carretera, per què, seguint com sempre les fletxes grogues, et trobis els segon collet del dia. La baixada és molt agradable, per camins i petites carreteres locals sense trànsit, fins arribar a camps i hortes. Després d’un bon tram de pura natura, un pèl salvatge i feréstega, on el temps sembla no passar, arribem de nou a la civilització, a la Capella de Santa Marta, on hi fem parada i ens segellem nosaltres mateixos el mapa. Ja quasi som a Pontevedra. Carrers, carretera i cases abans d’arribar al refugi, per posar el darrer timbre de la jornada.
L’etapa, no sé el per què s’ha fet durilla, pot ser el cansament es comença acumular?, no ho crec, han estat divuit quilòmetres i escaig de plaer.
Hi ha qui ens espera, tot fent el refresc i prenent el sol, que ara es desperta sortint darrere els núvols, són els del cotxe. Junts anem a dinar, ja tard, al primer restaurant que ens topem. Algú marxa abans del cafè a fer la migdiada, mentre els altres fem sobretaula.
Un cop refets de la caminada, la tarda ens porta una bona estona per gastar fent turisme, cal veure la Peregrina, la verge més jacobea, patrona del Camí Portugués i l’església barroca en forma de vieira. També cal fer botigues per contemplar-ne alguna com la de peces de roba, de les que ja no es veuen. Passar per la plaça de la Ferreria, entre d’altres i aturar-se a contemplar les nombroses escultures urbanes dels seus carrers. Quatre compres de records i alguna parada a les màquines tontes, que no et donen, ni el bon dia, però que són necessàries per fer provisions monetàries.
La dutxa la fem el vespre a Caldas de Reis, al balneari, on hi tenim nit per dos dies.
Sopem una pitzaaaaa!, enorme i a dormir d’horeta.
Quarta etapa. Pontevedra – Caldas de Reis
Hem decidit començar l’etapa a les darreres cases de Pontevedra, atès que el tram interior de la ciutat ja el varem patejar ahir a la tarda.
Ens hi acompanyen els magnífics conductors que tenim. Fem cafè amb llet i a quarts de nou comencem el camí. Sense pluja. Les darreres cases de la ciutat, ens porten per un laberint verd de corriols i pistes forestals, fins que ens trobem amb les obres de l’AVE i a un desviament senyalitzat, que ens porta fent una bona volta, quatre quilòmetres apartats del camí tradicional. Pujades i baixades, algun tram enredat, liós i farregós, fins arribar a Barro, on parem en un bar de cruïlla de camins. L’esmorzar que ens han preparat al balneari, costa de menjar, el pa és eixut – una cosa o altra ha d’estar seca, d’aigua ja en cau prou -, i la vianda té un regust no massa fi, sort n’hi ha d’algun racó de motxilla, d’on en surt un fuet i unes avellanes salvadores. La gent del bar, igual que tothom, són amables i servicials, cap problema tot són facilitats, el seu tarannà és obert i franc. En aquí ens acompanya un vi aspre, amb tasses de terrissa blanca, planes, típiques gallegues.
De nou camí, desprès de riure amb l’àvia del establiment.-
Plou intermitentment, cantem i plou més, fem de bons samaritans i donem alguna capelina sobrera a altres que van sense sota el temporal.
Paral·lels a la carretera, anem caminant sota el diluvi, fins que algú ja en té prou i truca al cotxe de suport, per què el vingui a buscar a peu d’asfalt, mentre anem passant varis encreuaments que ens porten de nou a la N-550.
Ara si, ara no, carretera. Pluja, quan ens traiem capelines, sol quan ens les posem. Entrem en una zona de vinyes, travessant uns dels llocs més propers de Galicia, pels seus vins. Estem a la Seca, encara no un quilòmetre desprès, ja som a Briallos (Portas). Passem per l’ermita de Santa Lucia, seguim per un tram de terra rectilini i paral·lel a la recta de Caldas, d’uns cinc quilòmetres, i una carretera asfaltada ens porten al final d’etapa d’avui. Podria semblar estrany, que amb tanta pluja, no hàgim quedat enfangats, i és que la terra, xupa tot el que cau en ser molt arenosa, menys mal, ja n’hi ha prou amb la mica de mullena que portem.
Els dels cotxes, ja ens esperaven amb taula reservada a un restaurant.
És Santa Roser, i la santa ha pagat cava. Petons i felicitats, també és bonic, brindar, brindar, brindoles, en altres terres.
Desprès, dutxa i migdiada, tot recordant l’etapa d’avui, que ens ha portat al llarg d’uns vint-i-quatre quilòmetres, per un territori ondulat i fèrtil, una de les etapes més boniques del Camí a Galicia, la major part d’ella passa per camins i carreteres locals amb poc trànsit i molt d’arbre, en què es van alternant, les vinyes, els cruceiros, les petites ermites rurals, per terres de denominació d’origen Rias Bajas. No és d’estranyar que una bona part de la ruta, passi fins i tot, per sota les branques de les vinyes.
A la tarda Caldas. En temps medieval, nobles i arquebisbes vivien aquí o passaven llargues temporades per aprofitar les seves aigües termals, - cosa que nosaltres no tenim temps de fer -. Un parc, pulmó verd de la ciutat, amb especies d’arbres monumentals i preciosos, d’arreu del món, ens fan enyorar la manca que en tenim d’aquests espais a casa nostra. El riu Umia que l’acompanya, ens permet veure un Bernat pescaire gran i majestuós. Un passeig relaxat, per pair el bon dinar d’avui.
Torna a ploure força, quan els cotxes ens porten cap a Villagarcía da Arousa. El temps no acompanya per passejar, per tant, uns aprofiten per sopar una mica, mentre els altres els acompanyen tot fent la cervesa.
Ja a l’hotel, donem la volta a les coses molles que tenim al radiador, per què demà estiguin eixutes.
Bona nit i tapat.
Cinquena etapa. Caldas de Reis – Padrón
Dia 8, divendres. Som a la tardor, i es nota. Ja plou de matinada i força, per variar, tant és així, que sortim amb capelina de l’hotel. Segons diuen, feia quatre mesos que no ho feia en aquestes terres, doncs ara dèu fer l’atrassada i tot.
Seguim les primeres rajoles de vieires i les primeres fletxes grogues del dia, per la Rua Laureano Salgado, per entrar a la Rua Real, un carreró bonic ple d’edificis històrics, tot i que, aquesta hora del matí, sols resten il·luminats pels llums del carrer. Al final del carreró ens fa deixar Caldas de Rei, per travessar el petit pont del riu Bernesga.
Ja som a cel obert, iniciem un agradable caminar per les vores del riu Bermaña, entre boscos i horta, poc a poc anem pujant cap a Carracedo, tot plovent amb ganes. En aquí parem a esmorzar. Uns entrepans, ous ferrats, cerveses, vi amb gasosa, tallats i xopitos d’orujo blanc, moltes rialles i festa. Un esmorzar molt reeixit desprès de la no molt bona experiència de l’últim. Algú proposa trucar els cotxes de suport, doncs la pluja augmenta d’intensitat, de fet ara plou a bots i barrals, la resposta per part d’algun altre és: “cadascú, que faci el que cregui convenient, però ja que som en aquí, peti qui peti, jo segueixo”.
Tots al final, - com no podia ser d’altre manera, per no ser caguetes -, ens disfressem per anar sota l’aigua de nou; capelines, caputxes agafades amb pinces d’estendre roba, per què el vent no ens les tregui. Una bona dosi de bon humor, coratge, l’energia de l’orujo i al carrer, per passar pel costat de la maquíssima església de Santa Mariña de Carracedo, exemple d’església rural gallega, amb campanar barroc i un interessant cruceiro a la porta.
A partir d’aquí, desprès de passar algun tram de carretera,- pocs -, ens endinsem en descens per la muntanya Albor, al llarg d’un sender, en un dels llocs més bonics que fins el moment hem vist de Galicia. Tot i la pluja, en disfrutem d’allò més. Passem per San Miguel de Valga, Pedreira i Cimadevila. Xino, xano, anem arribant a Padrón. Ciutat emblemàtica de la ruta jacobea, que segons la llegenda, fou en aquí que els deixebles del Apòstol Santiago, atracaren la barca de pedra, en la que portaven el sarcòfag, amb les despulles del Sant, des de Palestina a Galicia.
Anem xops de genolls avall, l’aigua s’esmuny pel camal fins mollar els mitjons i cap a dins les botes, donant la sensació que camines dins d’aigua.
Hi entrem pel pont sobre el riu Ulla, riu que separa les dues províncies. Els dels cotxes ens esperen càmera en mà, a l’altre banda de pont, per deixar constància de la fila que fem. En allà mateix tenim taula a punt per dinar. Un dinar que no resulta, molt fluixet, bé, no ens anirà malament, desprès de tants copiosos àpats que portem a sobre.
Tots hem arribat bé, ja som més a prop de Santiago, - lloc on passarem les tres nits que ens resten a Galicia -, desprès dels dinou quilòmetres, aproximadament , d’avui.
A la tarda, uns quants optem per fer turisme a Padrón, sota la persistent pluja i ara força vent, els altres prefereixen anar a l’hotel a descansar. Els que ens quedem, fem una mica de migdiada al cotxe, mentre a fora, una pagesa, toreja com pot sota un para-sol el temporal que li cau al damunt, mentre intenta vendre a peu de carrer, els típics pebrots de Padrón.
La tarda ens és profitosa, sobre tot pels de la colla que podran engreixar les col·leccions de didals i paraigües. Visitem l’església de Santiago, on hi ha el Pedrón original, una gran pedra cilíndrica, situada sota l’altar major, en que va ser lligada la barca. Una imatge de la Dolorosa, amb una espasa, que impressiona per les seves mides, clavada al cor, - un pèl sinistra -, i una gran urna, amb l’ imatge de Santiago, dalt d’un cavall blanc, matant moros. És el que ens quedarà en el record. Passem el pont sobre el Sar, tenim al davant la Fonte de los tres caños, amb indulgència plenària de quaranta dies, en resar-hi una salve. Pugem més escalinates fins al convent del Carmen, des d’on tenim les millors vistes de la ciutat, baixem –tot parant a segellar a l’alberg -, fins als carrers més transitats. Botigues, escultures urbanes, paraigües, ja que encara plou, i un bon passeig relaxant.
Sopem a l’hotel; entrecot de vaca gallega, molt bo i a dormir, tot esperant que se’ns eixuguin les botes i pantalons.
Sisena etapa. Padrón – Milladoiro
Oh!, avui fa sol, no pas encara quan ens hem llevat i ens han portat els cotxes fins on vàrem acabar ahir el camí. Ens esperen uns disset quilòmetres per avui. Doncs som-hi que pinta bon dia.
Desprès de passar pels llocs on ahir vàrem fer turisme, sortim de Padrón direcció Iria Flavia, és en aquí on va aparèixer el suposat sepulcre del Apòstol i on va ser l’origen de tota l’historia jacobea.
Desprès de creuar la nacional, agafem un camí que ens porta a fer una travessa al llarg de caserios i poblets, aprofitant camins rurals, com sempre ben senyalitzats. Tornem a creuar la nacional per trobar-nos al Santuari de Esclavitude. La primera casa del poble, encara a les afores, hi trobem un bar on esmorzar, ja tenim el cafè amb llet de bon matí als peus. Els entrepans estan molt bé i com sempre, “para uno, pero si lo hemos pedido pequeñito, pues eso pequeñito, para uno”, i et foten una barra de quart, però el curiós és que ens el mengem, per què dèu ser?
El santuari està coronat per dues torres barroques, que recorden les de la Catedral Compostelana. Està de neteja a l’interior, tot i així podem donar-hi un cop d’ull i segellar, - val la pena veure la seva bellesa -. Deixem enrere el santuari, bordejant la petita església de Santa Maria de Cruces, per entrar en una zona oberta de prats i camps de blat de moro, després, un bosc de pins, al final travessem la via del tren i baixem fins a Anguería de Suso, un petit poblet, tranquil, amb uns carrerons coberts per parres de raïm. Passem per Areal, carrerons estrets amb emparrats de granit, també pels raïms.
El sol segueix lluint i aviat ens sobrarà roba. Ens toca fer un bon trosset de carretera nacional, fins a trobar la carretera de Faramello, fins desprès per un camí arribar a Teo.
Ara pinten bastos, això puja, i força, per arribar a Rúa de Ciscos (Francos), un autèntic poblet gallec, amb un sol carrer , Ermita de San Martiño i el Cruceiro do Francos, un dels més antics de Galicia. Corriol i varis encreuaments, fins a travessar de nou les vies del tren, per poder accedir a Riotinto. Des d’aquest indret sols queden, uns poc més de deu quilòmetres fins a Santiago. Un camí adoquinat, un bon tros asfaltat, una forta pujada amb carretera, i el sol, que ja espetega amb força, estan a punt de deixar-nos sense piles. Menys mal que al final ens esperen, llegint i fent bronze, les damisel·les que porten el cotxe de suport. Ens expliquen que han passat, fent turisme, el matí, en allà on ens han deixat a primera hora, Padrón. Han aprofitat per fer un tomb per la ciutat, relaxades, esmorzant bé, també com cada dia i visitant la casa-museo de Rosalia de Castro, el jardí botànic i el mercat.
Ja som a Milladoiro, ara toca dinar i és prou tard per fer-ho, això fa que el primer lloc de l’autovia que parem, no ens vulguin, ha!, però si el segon, estem de sort, no sé com haguéssim menjat en el que ens han dit que no, però en aquest de rechupete, tot és delicios.
Quatre ens atansem a buscar el segon cotxe, que l’hem deixat al matí al començament de l’etapa. En tornar trobem a la resta, fent la becaina a peu d’autovia, i és que els quilòmetres que ja portem a les cames, comencen a passar factura. Avui tot i no ser un tros d’aventura, massa llarg, la calor, el sol i els últims trams asfaltats, han fet que fos una etapa durilla.
A la tarda ens ve de gust passar una bona estona, en uns grans magatzems. Comprar records per portar, que encara falten, reposició d’uns pantalons, que s’han de rentar per demà i no hi ha temps, fer conversa a la cafeteria, o aprenent nou vocabulari; “¿se le tienen que arreglar los bajos?”,- com sona, no?-, traducció; En aquest pantaló, se li ha fer la vora. “¿Los va a llevar siempre con estos tenis?”, traducció; els portarà sempre amb calçat esportiu?
Sopem bé, i per perdre la costum, els plats són tant bons com generosos i no poder acabar-los ens sabrà greu. Jo crec, que malgrat les caminades, tornarem amb una mica més de pes, després d’uns dies d’excessos gastronòmics, però amb els pulmons frescos,els records olfactius retrobats; l’olor de la herba molla acabada de tallar, la terra humida, el fum de la fusta cremant sota la boira pixanera, la flaire dels eucaliptus, l’olor de l’aigua de riu o de mar, l’aroma d’un bacallà a la planxa, també la pudor dels fems, o l’aroma de la frescor de l’orujo. El cervell despenjat per haver estat tots aquest dies sense pensar en les obligacions i preocupacions quotidianes, omplint- lo de records i vivències, d’imatges i colors, de paraules, de sensacions, d’amistat i companyonia. La musculatura flexible,.. i els peus com una criatura desprès de néixer, de tan en remull com els hem tingut.
I cap a clapar.
Setena etapa. Milladoiro – Catedral de Santiago de Compostela.
Tot i no haver dormit massa bé,- ja que crec que tots portem les rodones de les molles del somier marcades a l’esquena, no em va hem dormit en barracons, no tot són flors i violes -, ens hem llevat de bon humor com cada dia, disposats a fer el cafè amb llet habitual i darrers quilòmetres, - uns set i poc més -, fins per fi Santiago.
Els cotxes ens deixen on ahir vàrem acabar. Travessem Milladoiro i un cop passat el nucli urbà,entrem en un bosc d’eucaliptus, per arribar a un pont elevat, travessar l’autopista, des d’aquí al cim del Monte Agro dos Monteiros, - el monte do gozo del camí portuguès -. Ja veiem el que s’endevina són les torres de la Catedral de Santiago, ens costa una mica de veure, ja que el dia no és gaire clar, cau alguna gota, hi ha un xic de boirina, a més encara és força d’hora. La baixada desemboca el poblet de Rocha Vella. Tornem a travessar les vies del tren. Encara ens queda la pujada de la Choupana, en el cim i trobem l’Hospital Clínic – abans convent carmelità -. Esmorzem bé, al costat, en un bar. En sortir visitem la parròquia, on el capellà ens posa el penúltim segell, no sense abans acompanyar-nos a l’església, on ens ensenya una de les dues mares de Déu de la Mercè que hi ha i fer-nos les explicacions adients, també ens fa aturar davant del Crist de la paciència. Salutacions, gràcies i “Buen Caniño, el poco que les falta”. Unes llargues avingudes i un intrigulis de carrers, ens porten a retrobar-nos, en un parc, amb els de la colla que porten els cotxes. Petons i abraçades, com si fes moltes hores que no ens vèiem. És l’alegria d’haver aconseguit l’objectiu. Ens falta però arribar al quilòmetre cero i està al bell mig de la plaça del Obradoiro, als peus de la Catedral. Ens costa arribar-hi per les riuades de gent que es mouen pels estrets carrers. Una mica més, i ja hi som. Fotos i més fotos, per deixar-ne constància. Les cues són llarguíííssimes per entrar, tant a la Catedral, com per abraçar el Sant, per posar l’últim timbre del nostre recorregut, encara que pot semblar que no, també, per tant ho deixem per desprès de dinar a veure si ha més sort. Tenim taula guardada a quarts de dues i no és qüestió de fer tard, ja que ens espera una mariscada, que ens vàrem prometre en començar el Camiño. Quasi no deixem ni les closques, sembla que no hàgim menjat en aquests vuit dies.
La tarda es presenta amb sol, aprofitem per fer cua, ara petites, anar a segellar i visitar la Catedral, veure el Sant. Llàstima que està tot ple d’envestides, neteja diuen per quant vingui el Papa Benet XVI, d’aquí un mes. El botafumeiro també el deuen tenir a llustrar, per què tampoc es veu per enlloc, de tota manera ara ja no serveix per treure amb l’encens, la pudor i alleugerar els paràsits dels peregrins arribats.
Passegem pels carrerons i les botigues, fins que se’ns fa l’hora de tornar, alguns amb autobús i d’altres una bona caminadeta de nit fins a l’hotel. Demà retornem a casa.
Dilluns 11 d’octubre
Per no perdre la costum, uns quants anem a caminar una estona per l’entorn del hotel, mandrosos d’enfrontar-nos a fer maletes, desprès esmorzem sols una mica ja que ens tocarà dinar d’horeta. Carreguem maletes i direcció a l’aeroport. Hi ha qui encara li queda corda per esmunyir-se fins el Monte do Gozo del camí francès. Un altre any el podríem fer.
Retornar els cotxes que ens han acompanyat, però que tanta sort n’hem tingut gràcies als conductors, i sobre tot amb la del cotxe de suport, que s’ha polit el camí que hem fet, com cinc o sis vegades, uns 700 quilòmetres amunt i avall.
Facturar maletes, comprar darrers records; postals, les típiques tetes gallegues, ..., dinar i passar l’estona, mentre esperem el vol que ens retornarà a casa.
Ja a l’avió, les mateixes circumstàncies de sempre, però amb cares canviades i un sentiment de satisfacció i al mateix temps de melangia, per què s’ha acabat. Alguna cara del passatge desconeguda, fa expressió de començar l’aventura a casa nostra. Sempre és igual a la vida, uns anem i d’altres venen, uns acaben i altres comencen, el fet és que l’experiència et deixi el record saborós del que has viscut.
En total han sigut uns 120 quilòmetres aproximadament, trepitjant terra gallega, més les caminades fent turisme de les tardes, alguns quilets de més i una experiència inoblidable.
